Podem imaginar-nos que les dones que ostenten càrrecs públics fessin comentaris a la premsa sobre el fet que els homes haurien de tenir prohibit pujar amb les dones a l’ascensor perquè són potencials violadors? O que haurien d’evitar sortir de nit, i beguts, pel dany que poden causar a altres homes o dones quan perden el control? La resposta a aquesta pregunta deixa ben clar que qui ostenta la legitimitat social per a fer comentaris sexistes és encara dels masclistes (homes o dones).
A partir dels noranta va semblar que el feminisme, o el que és el mateix, la lluita per a la igualtat de les dones havia arribat a un punt àlgid. Es pot dir que la preeminència que va assolir al nostre país el moviment que reivindicava la diferència de gènere era un símptoma d’un cert punt de saturació. Ja no es podia reivindicar més igualtat, en termes teòrics almenys, ja que només quedava aplicar les lleis i els valors que se suposava que la societat havia assumit almenys sobre el paper. I en canvi calia que aquesta igualtat no es pervertís cosificant les dones en un model que no deixava d’obeir a patrons socials masculinitzats, que feien que aquelles dones que ascendien a llocs de poder haguessin de renunciar a la maternitat, per exemple.
Avui, però, enmig de l’onada d’expansió d’una dreta més radical i intolerant, hi ha una nova guerra contra la igualtat. I s’aixequen veus autoritzades, des de les mateixes institucions públiques, que reclamen retornar a un model social en què les dones deixin de tenir els mateixos drets que els homes. No parlo de l’islamisme radical, també present en el nostre context, sinó del catolicisme fonamentalista i la dreta desacomplexada que promou el Partit Popular de les mateixes institucions públiques. La futura llei sobre l’avortament és la punta de l’iceberg d’una maniobra de molt calat que vol trencar amb els valors que l’esquerra havia aconseguit impregnar en les societats avançades, i que havien anat incorporant cada vegada més sectors socials. No és una llei que apareix del no res. Estem assistint a la generalització de tot un seguit de pràctiques, a casa nostra, que tenen a veure amb una onada de repressió contra la llibertat de la dona a l’espai públic. En aquesta línia, es permeten i se celebren tocaments en festes majors, violacions en grup i totes les formes possibles de vexacions verbals imaginables.
No, no estem tan lluny de les dones que pateixen tortures i sofriments sota els règims talibans. Però nosaltres podem protestar més fort que elles. Encara tenim veu. No callem sisplau.