Potser Max Weber es va equivocar i la racionalització progressiva de la societat no porta al desencantament. Potser Durkheim tenia raó i la societat actual està més afectada per la manca de rutines en la vida quotidiana que no pas per la manca de discursos d’inspiració màgica.
Només cal mirar al nostre voltant, escoltar una mica, per adonar-nos de com es recorre a la “màgia” o als fonaments irracionals per a construir discurs social. Tant pot ser el veí del costat explicant que ha vist maniobres estranyes en la recollida selectiva de residus (“he vist com ho barregen tot”), com la darrera enquesta esotèrica d’alguna estudi d’una universitat estrangera que publiquen els diaris d’aquí. Les combinacions estadístiques que ens arriben en forma de suposats estudis (com es generen aquesta mena de notícies?) són hilarants: la darrera vinculava la grandària del cul de la mare amb la intel·ligència dels fills (!).
En aquests moments, milers de persones s’han apuntat a alguna teràpia, a algun taller o semblant amb la pretensió de descobrir la manera de portar la seva vida per un camí més recte o per aprendre alguna mena d’essència de la vida. Estem perduts perquè la societat no ens proporciona respostes fàcils i les busquem en noves formes de reencantament. Potser Weber va encertar la seva anàlisi, però no és extrapolable a la nostra modernitat (postmodernitat).