#publicacions
Ja està disponible el darrer WP de Grup de Recerca Interdisciplinari sobre Immigració (GRITIM) amb un text d’Enric Saurí i Marta Rovira sobre la incorporació de les persones nouvingudes a les associacions de cultura popular i tradicional.
HOW NEWCOMERS ARE INVOLVED IN THE CULTURAL MAINSTREAM ASSOCIATIONS IN CATALONIA
Podeu llegir-lo aquí.
L’entrevista que l’Antoni Bassas va fer a Samuel Aranda és de les que cal fer córrer per les xarxes socials. Rarament tenim l’ocasió d’escoltar qui es posa darrera la càmera, malgrat que sovint la seva mirada ens impacta d’una manera especial a través de les fotografies. Samuel Aranda, un fotògraf jove que ja ha estat premiat pel World Press Photo, va decidir fa anys anar a veure què passa més enllà de la nostra bombolla quotidiana i retratar-ho. Teníem les seves fotos, tenir la seva veu crítica també és una sort.
De l’entrevista val la pena que prenguem nota de la reflexió sobre l’absurda política de contenció dels refugiats que està fent la Unió Europea i els estats membres que malauradament s’estan decantant cap a polítiques excloents. Estem condemnant a la mort i a la penúria milers de persones simplement perquè no voler assumir la responsabilitat que pertoca en el cas d’una emergència humanitària com la que ha provocat la guerra de Síria. Estem disposats a proporcionar diners i ajuda als que han patit un tsunami o un terratrèmol… sempre que no vulguin barrejar-se amb nosaltres.
Com explica Aranda, els estats estan impedint que les persones que busquen refugi puguin valdre’s dels seus propis recursos i alhora engreixant les màfies de contraban de persones. Algú ho pot entendre? Encara s’entén menys la política que ha anunciat Dinamarca, de requisar els béns personals de les persones refugiades, en un tracte que recorda les polítiques de segregació racial. Què espera que facin els refugiats a Europa: viure sempre dels subsidis, reclosos i tractats com a éssers inferiors? No només estem impedint que tinguin una vida millor i que participin a la societat que els acull aportant-hi allò que tenen (recursos, talent i esforç), sinó que d’aquesta manera estem minvant les possibilitats que puguin contribuir a reconstruir el seu país quan s’acabi la guerra (tan de bo sigui aviat).
El dia 26 d’octubre, al programa “Mans” de Catalunya Ràdio, en Quim Rutllan va entrevistar a la Marta Rovira i l’Enric Saurí sobre l’estudi publicat “Diversitat i integració a l’associacionisme cultural català”.
Podeu escoltar l’entrevista a partir del minut 30.
Les notícies d’aquests dies ens fan mirar cap a la Unió Europea en dos sentits paradoxalment oposats. Per un costat cap als milers de refugiats que, fugint dels conflictes i la inseguretat, busquen la seva darrera esperança en una Europa que adés els obre i adés els tanca la porta. Per l’altre costat, cau sobre nosaltres l’amenaça de sortir-ne si Catalunya esdevé un país independent. Una amenaça que també va patir Grècia per raons econòmiques, però també per una qüestió de sobirania.
La paradoxa és curiosa. Aquesta regió del món que és la UE, econòmicament pròspera i, encara, paradigma dels valors de la democràcia al món, s’està mostrant actualment incapaç de respondre a aquells desafiaments que exigeixen més que mai aquests valors. El drama dels refugiats està posant damunt la taula un fet que hem volgut obviar des de l’ampliació de la UE cap a l’Est. Integrar l’Europa de l’Est a la UE no és un procés fàcil. A ulls de tothom, l’actitud del govern d’Hongria està posant en evidència la impotència dels òrgans de la Unió per preservar una política unitària d’acollida de refugiats. Però aquesta sensació d’impotència no és nova. La crisi financera i les polítiques d’austeritat han trinxat el “somni europeu” del benestar per als seus ciutadans. D’altra banda, la manca d’una gran estratègia regional han impedit que la UE pogués intervenir a l’àrea euromediterrània per aportar-hi mitjans i cooperació amb un lideratge clar. I finalment, la manca d’una voluntat de ser alguna cosa més que una àrea econòmica, ens està portant un futur tractat de lliure comerç amb els EUA que ens deixarà sense capacitat de decisió com a ciutadans també en aquest terreny.
Després de la guerra dels Balcans semblava que calia extreure lliçons i deixar enrere la passivitat forçada pels interessos quan es tracta de garantir els drets democràtics, la llibertat i la prosperitat dels seus ciutadans, i d’aquells que volen esdevenir europeus. Què pot aportar avui la Unió Europea, si tampoc no aporta estabilitat i confiança als que pateixen? Viure a Europa també s’ha convertit en un malson per a molta gent que ha perdut feina i casa.
Paradoxalment, encara n’hi ha que hi truquen a la porta, amb l’esperança de guanyar una vida millor. En la resposta a l’allau de refugiats, Europa es juga la seva dignitat. I ja hem vist que toca millorar. Segons com es resolgui la qüestió de Catalunya en els pròxims mesos, no serà només Espanya que perdrà la seva dignitat com a democràcia, sinó que es posarà en entredit la credibilitat democràtica d’Europa.