Arxiu d'etiquetes: memòria

Trencar el silenci per donar espai a la memòria

Del bloc de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

cxvr8mkwgaefhdyA la presó Model s’han reunit un centenar de persones, en un acte organitzat per Òmnium, per retre homenatge a les persones que han estat víctimes del Franquisme. Empresonades, executades, perseguides per expressar-se amb llibertat o per no obeir el deure de silenci que va imposar la dictadura. La Fundació Congrés de Cultura Catalana hi ha volgut ser present, perquè el Congrés va ser un espai per trencar aquell silenci.

Aquest ritual del record ens ha emocionat i ens ha fet sentir la injustícia que encara recau sobre les víctimes no reparades de la dictadura. Ens hem dit que és una injustícia que encara avui el Franquisme no hagi estat condemnat com a règim dictatorial, i anul·lats els seus judicis, com el que va portar el President de la Generalitat, Lluís Companys, a ser afusellat.

Tan de bo poguéssim fer un ritual com aquest arreu del país, a totes les localitats, per escoltar aquests testimonis que avui poden trencar el silenci. Tan de bo. Però és massa tard per a les mateixes víctimes i els seus familiars. Massa tard. Igualment, caldrà pensar en algun tipus de ritual per convertir el 20N en un dia de memòria. Anem-hi pensant.

Ressenya a Quimeres: LA MEMÒRIA COM A CAMP DE BATALLA

Arran de La Transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història / Marta Rovira Martínez. Barcelona: Pòrtic, 2014

No és aquest un llibre pamfletari, ni justificador o partidista. És un assaig ben fonamentat sobre com s’ha anat construint una memòria dominant de la transició arran d’uns pocs llibres de memòries i algun documental d’èxit televisiu, presentat per Victòria Prego. Rovira, pertanyent a una generació que no la va viure, pretén comprendre la transició sense apriorismes o prejudicis.

Ja sabem com uns pocs personatges aconseguiren erigir-se en narradors, protagonistes i factòtums d’una transició reeixida a la democràcia des del franquisme. Mentre que les lluites locals i diàries o el canvi cultural i de consciència que experimentàvem molts restava en un plànol ben poc visible. Com alguns coneixeu, en aquest mateix bloc hem parlat d’altres visions.

Rovira té el mèrit de posar en evidència el gran oblit que s’ha fet de tot el període franquista. La memòria de la transició només selecciona aquells reformistes del règim que van convergir, en certs moments, amb la política de reconciliació de Santiago Carrillo. Però al preu de deixar aparcats els ‘problemàtics’ períodes anteriors.

És evident que hi ha historiadors que s’han esforçat per estudiar el segle XX i particularment la República, la Guerra Civil i el Franquisme, però Rovira juga amb el que denomina memòria ‘oficial’ de la transició, la que és abusiva i ofega altres possibles relats.

Els mitjans de comunicació són els que llancen i projecten memòries col·lectives i un conjunt d’il·lusions biogràfiques: un gavell de relats personals que esdevenen memòria predominant. Les memòries que són analitzades i resseguides al llibre són, especialment, les de Manuel Fraga, Santiago Carrillo, Rodolfo Martín Villa, Gregorio Peces Barba i Herrero de Miñón.

Front als indubtables aspectes positius, no deixa de ser indicatiu que l’amnistia, que sol donar-se a un règim polític anterior ( al’Europa de l’Est o a Iberoamèrica) es donés ací als mateixos lluitadors contra Franco, tot restant implícit el perdó dels franquistes. Igualment significatiu és el fet que el record de la Guerra servisca per a motivar el ‘nunca más’ (al mateix cor de la reconciliació) però sense entrar en més detalls.

El famós documental conduït per Prego no era una exposició de diverses visions sobre la transició o del seu context històric sinó un relat coherent de la mateixa protagonitzat per uns pocs actors: el rei, Fernández Miranda, Suàrez, Gonzàlez i Carrillo.

Afortunadament, com l’autora remarca en la recta final, hi ha altres visions crítiques les quals, no obstant, difícilment arribaran a ser tan hegemòniques com aquella que compartien dretes i sinistres. Són aquestes noves memòries les que hi ha darrere d’un impuls reformador al qual s’oposen moltes forces de l’arc parlamentari.

El que em sembla indiscutible és que allò que en l’ambient d’incertesa dels anys 1970 podia ser acceptable avui ja no ho és. La normalitat democràtica requereix una memòria democràtica i plural que cultive i estiga al nivell d’una democràcia viva i presentable.

No hem d’oblidar que la construcció de memòria és un projecte polític de primer ordre. I que el franquisme, sobretot a nivell local nostre, està per destapar. Caldria treure lliçons de l’abús de la memòria (personal) que identifica Rovira i de la necessitat de construir una nova història de qualitat.

L’abraç, de Joan Genovés: www.lavanguardia.com

Manifestació per l’autonomia, a València, cap a 1977: www.racocatala.cat

Publicat fa 17th September per Jesus Eduard Alonso i López

Les nostres memòries

IMG_3232

Com sempre, un debat en porta un altre. O més ben dit, una lectura dels fets en conté un altra. Enmig de la polèmica per l’exposició prevista d’una estàtua (decapitada) de Franco, apareix una altra discussió referida a l’indret: el Born.

Sobre l’exposició de la figura de Franco, estic més aviat d’acord amb el plantejament que ha exposat Joan Tardà en el seu article L’estruç, sobre la necessitat de posar l’accent en la necessària reparació de les víctimes. Mentre no hi hagi una condemna institucional de la dictadura franquista, tots els símbols franquistes que apareguin en un marc institucional resulten inadequats, perquè la seva interpretació no queda emparada per un relat oficial que superi el dolor que prové d’aquest passat conflictiu.

Malgrat això, cal entendre la posició del comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, com un intent de normalitzar una memòria que discuteix sobre el passat. Com ell mateix explica, ja ho han fet altres (recordant com el programa Polònia de TV3 utilitza la figura del dictador per mofar-se’n). Potser, com diu Vinyes la “normalitat” no existirà mai del tot i ja és hora de començar a discutir els símbols sense que ens haguem de fer perdonar res. En aquest aspecte i en d’altres, es pot dir que la societat catalana ja ha trencat amb la anormalitat institucional que en termes democràtics representen les polítiques espanyoles (la desconnexió és cada vegada més gran). Tanmateix, la lluita per la condemna del franquisme i tots els seus crims persisteix en la nostra societat. És lògic que hi hagi, per tant, una especial sensibilitat envers aquest tema.

Com deia molt bé Dani Cortijo (@AltresBcn) en una sèrie de tuits, l’actual equip de govern de la ciutat de Barcelona és qui ha actuat d’una manera més valenta en relació amb els símbols franquistes. Però aquesta actuació no sembla emmarcada en una política de reparació, sinó més aviat en una política de deslegitimació i dessacralització de certs símbols. L’exposició prevista al Born es pot interpretar més aviat en aquesta línia.

La segona polèmica que ha emergit en relació a aquesta exposició té a veure precisament amb el respecte pels símbols. La ubicació de l’exposició al Born ha desfermat una forta discussió (que en realitat va molt més enllà de la memòria) arrel d’un tuit del polític d’ICV Jordi Guillot (@jordiguillot) afirmant que el Born no és un símbol de memòria per a ell. I si no ho és per a ell, en realitat ens està dient que no cal que ho sigui per a ningú. A aquestes alçades, discutir la importància del Born, tan des d’un punt de vista històric com memorialista és una manera d’entrar en combat ideològic. Evidentment, no crec que el Comissionat Ricard Vinyes estigui d’acord amb aquest estirabot. Com ell mateix escrivia en el projecte del Memorial Democràtic: “Els ciutadans són dipositaris i hereus naturals de la història, el record i la memòria. L’oblit és l’impediment d’accés al coneixement, és únic i és sòlid i té per objectiu fer acceptar una sola versió del passat destruint la memòria diversa; per aquest motiu les dictadures tenen en l’oblit el recurs imperatiu i necessari que consolida la seva cultura i per tant el seu poder i el seu consens. La democràcia, en la seva fragilitat, requereix per viure l’accés dels ciutadans al coneixement històric perquè és l’única garantia de respecte a la pluralitat de memòries, permet l’adquisició de criteris propis i fa als ciutadans civilment més savis, i per tant més lliures. El coneixement històric és per tant un dret civil que ha de ser garantit i promogut pel Govern.”

A ningú se li escapa que el Born representa una clau de volta en la construcció d’una memòria nacional. Si el Memorial Democràtic ha estat i és un instrument per donar cabuda a una memòria que combat l’oblit imposat per la Transició espanyola, el Born representa la possibilitat de construir una memòria dels catalans que vagi més enllà. Sembla una obvietat, però ens caldria recordar sovint que la democràcia no neix amb la Transició. El Born ens recorda que les institucions catalanes són tan antigues que no necessiten la legitimitat de l’Estat espanyol per existir. També ens recorda que Barcelona ja era una ciutat viva, amb una forta societat civil, abans que les tropes de Felip V la sotmetessin a un règim que ens condemna a ser súbdits d’un regne que mai, mai, ha permès que fóssim lliures. És difícil comprendre com es pot menystenir aquesta part de la nostra memòria des de posicions “d’esquerres”. És més fàcil de comprendre si admetem que el que es combat és simplement una posició nacional (o anti-independentista).

Les víctimes del camp de la Bota es mereixen reconeixement i homenatge, i potser un dia inventarem un ritual que ho faci solemnement, com deia Manuel Delgado en el documental sobre la història de la Diada que vam co-dirigir amb Enric Saurí. Per què no? Fem-ho. Però no ens quedem aquí. Els catalans hem perdut més d’una guerra i ens mereixem rememorar el passat a la nostra manera, fent-ne la nostra lectura, més enllà del franquisme. Fins i tot per això cal alliberar-se, encara, del pes de la dictadura. Si som capaços de reconèixer que la nostra història va quedar negada per ella, construint un relat  compartit de memòria que vagi més enllà de les lògiques polítiques (i partidistes) immediates, potser sí que podrem convertir Franco en una peça de museu, perquè l’haurem superat. I queda tan per fer encara…