Sennett, Richard (2012). Together. The Rituals, Pleasures and Politics of Cooperation. Yale University Press. 2012.
El llibre de Richard Sennett ofereix un compendi de petits assajos i reflexions sobre les formes socials de la cooperació en l’època contemporània. És interessant constatar, precisament avui, quan hom parla de la capacitat de posar en comú les voluntats que tenen les xarxes socials virtuals, Sennett situa la cooperació en un entorn proper, immediat, quotidià. Sennett parla de l’estudi on assagen els músics, de l’escola d’artesans, del taller, del pati de l’escola, de les petites congregacions religioses que promouen el voluntariat o de les cooperatives de barri promogudes per gent d’esquerres de base.
Com a exemples de contrast, Sennett analitza les relacions laborals piramidals i fredes de les grans empreses del mercat financer, els sindicats convertits en estructures burocràtiques, els partits de masses que només promouen iniciatives des de dalt, les grans estructures econòmiques deslocalitzades i amb dirigents que es mouen pel món en un continu espai-temps indiferent, sense arrelament social (poder sense responsabilitat).
Sennett es proposa alhora exposar perquè en la societat actual es difícil cooperar. Observa l’individu i la seva relació amb els altres (amb l’altre social), la seva necessitat intrínseca de col·laborar, insatisfeta per les condicions actuals de les relacions socials, ja sigui a la feina, en relació amb les amistats, amb el veïnat o a causa de les tribulacions de l’individu en una societat diversa i complexa. Explora les circumstàncies que converteixen avui la societat en un terreny hostil, en un espai tribal, l’ansietat amb què els individus viuen en aquest context de pressió i desvinculació alhora.
I alhora explora els exemples històrics i actuals d’entorns en què la cooperació es fa possible. Sennett converteix aquesta exploració dels terrenys propicis per a la cooperació en un exercici de destil·lació de les coses bones, de les coses essencials. En oposició al trencament dels vincles en la societat de consum, Sennett ens fa observar, a través d’exemples del passat, com funciona una cosa tan elemental com el gest en les relacions humanes. I afirma que aquest ho és tot. Les formes, el to, la manera com ens relacionem amb l’altre. Sennett parla dels beneficis de la dialèctica, de la discussió veritable, que implica escoltar l’altre i comprendre el seu punt de vista, assumir-lo com una part del joc encara que no sigui el nostre. Com quan dos músics assagen i van comentant com cadascun d’ells perceben de formes diferents una mateixa nota. O com quan dos partits polítics formen un govern de coalició i tenen cura de no donar una visió dels fets que perjudiqui la imatge de l’altre en benefici propi.
«Coalitions of all sorts often stand or fall due to seemingly small matters of face-etiquette. Did you call your junior partner before going in front of the press? What exact words did you use to address weaker colleagues at the table? Even, that was the seating plan at the meeting? Failing to honour face-codes can pull an alliance down, even though it might be in the interests of all parties to stay together.
Face-saving is a ritual of cooperation.» Pàg. 47
Els rituals ordenen, doncs, els comportaments per tal de produir situacions de cordialitat, de cooperació, de compromís moral amb l’altre, encara que sigui diferent o que pensi diferent. Res de nou, fins aquí, per a la sociologia (cal, però, que la sociologia faci memòria de tant en tant de les qüestions fonamentals). Res de nou, i malgrat tot l’ampli assaig de Richard Sennett aporta llum, molta llum. Potser perquè és un magnífic escriptor d’assajos; potser perquè sap extreure de cada anècdota tota una teoria (com un músic de jazz sap treure de cada nota un motiu interpretatiu), potser perquè sap posar-nos davant del mirall d’una societat en què es fa difícil viure segons els valors que suposadament defensa el discurs públic. I tants i tants girs i reversos que Sennett és capaç de trobar en tots aquestes petites observacions que va acumulant sobre les estructures socials del moment. Les grans i les petites estructures de la vida quotidiana. On també trobem aspectes de la seva pròpia biografia.
Sennett projecta la mirada sociològica sobre el món d’una manera magistral, i alhora és capaç de llançar un missatge moral a la societat: «modern society is ‘de-skilling’ people in practising cooperation.» I ens recorda que la cooperació és el fonament de l’ésser humà com a espècie. Com també ho fa Eduard O. Wilson al seu darrer llibre (La conquista social de la tierra, Editorial Base, 2012). La lectura consecutiva de Sennett i Wilson pot ser molt estimulant, creieu-me.
El més interessant d’aquesta proposta de Sennet és una altra vegada la seva gran capacitat de desplegar una mirada àmplia, de convertir un assaig en un terreny veritablement d’assaig, on s’explora, es matisa, es convenç però no s’adoctrina. Sennett es deixa acompanyar pel lector en un trajecte que no està predeterminat d’entrada, i això converteix la lectura del seu llibre en un exercici de reflexió, més que d’assimilació d’elements a partir d’un parti pris. Al capdavall, Sennett és alhora un romàntic d’esquerres del XIX i un sociòleg d’inspiració weberiana del XXI. Esperaré amb delit el seu pròxim llibre.