És habitual trobar-se en els treballs dels alumnes referències a la “incorporació de la dona al mercat de treball”. Però si ens aturem a pensar sobre l’origen d’aquesta afirmació, ens adonarem que no té gaire fonament. Perquè a còpia de repetir-la s’ha anat assentant com un fet “natural”. I així és com, malgrat els nombrosos indicis que ens haurien de fer sospitar sobre la certesa d’aquesta afirmació, el tòpic ha quedat ben fixat i sembla impossible pensar sobre les dones de manera diferent. Cal, doncs, que fem l’exercici a la inversa i comencem per preguntar-nos en quin moment de la història podem suposar que les dones van deixar de treballar.
Com deia, els indicis que tenim al nostre abast ens haurien de fer sospitar del concepte “incorporació de la dona al mercat de treball”, com ens haurien de fer sospitar de totes aquelles afirmacions que caminen soles, sense cap evidència que les sostingui. Per exemple, penseu en quantes dones coneixeu d’una edat avançada que no hagin treballat mai fora de casa. Totes les dones de les que teniu referències, de l’edat que siguin, són mestresses de casa? Penseu realment que hi va haver un dia a partir del qual les dones van incorporar-se al mercat de treball, i que fins aleshores no n’hi havia cap que treballés a les fàbriques, al servei domèstic o a les botigues? No heu vist mai fotografies de grups de dones de les fàbriques, com la que adjunto al text? No heu llegit mai el poema “Elionor” de Miquel Martí i Pol?
Si repassem la història (em refereixo a la història social, és clar, la que no parla només dels líders polítics o dels dirigents sindicals, sinó de la vida quotidiana) veurem que les fàbriques del XIX i de començaments del XX eren plenes de dones i nens/es. Les nenes de pagès, dels pobles de comarques, que després serien substituïdes per les que arribaven d’arreu d’Espanya, començaven ben aviat a fer de minyones per a les famílies benestants o a treballar a les fàbriques tèxtils. A partir dels sis anys! I encara ara podem trobar dones que ens expliquen com van començar a treballar-hi als vuit o als nou anys, o a fer de minyones a la mateixa edat, vivint fora de casa i passant això tan complicat avui com és l’adolescència a mans d’una família aliena.
El treball femení és, doncs, una qüestió que sembla haver quedat oculta darrera un model de família que promogué el fordisme i la creació d’un model familiar que ha tingut un dels seus pilars en la diferenciació de rols, col·lorari de la divisió entre espais de producció i de consum. En el context català i espanyol, el franquisme va acabar de reforçar aquest model amb la imposició d’un sistema clarament discriminatori cap a les dones i ideològicament diferenciador dels rols de gènere (a través de l’exaltació de la figura maternal com a model femení per excel·lència). Però això no va impedir que les dones fossin mà d’obra barata de les fàbriques ni que haguessin de patir, les dones obreres, això que ara anomenem la “doble jornada” (l’oblit del treball femení obrer també forma part d’un discurs sobre la realitat social construït des de la mirada de la classe mitjana).
Així dons, cal repassar la història, recuperar els testimonis del passat, i reconèixer la importància del treball femení. Deixo aquí algunes referències de treballs interessants que podem trobar a internet.
“Una mirada al treball de les dones”, una exposició realitzada per Dones d’Igualada.
La web sobre les colònies industrials, del Parc Fluvial del Llobregat, amb una enrada sobre les treballadores: “Treballadores. La vida quotidiana, durant el Franquisme, a les colònies tèxtils del Baix Berguedà”.
Un post sobre “La dona treballadora” a propòsit dels museus industrials de la Diputació de Barcelona.
La tesi doctoral de Virgínia Domínguez, sobre “El treball femení a la indústria tèxtil llanera de Sabadell durant el segle XX”.
(Si teniu més referències sobre aquest tema que siguin consultables online, les afegiré).
* Prenc aquesta foto del blog de Jordi Bonvehí, Històries manresanes.
L’Elionor (La fàbrica)
Martí Martí i Pol
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: «sí, senyor» i «bones tardes».
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.