Comparteixo el text sobre la independència de Catalunya escrit per Alà Baylac aquí, continuació de l’anterior. Això no vol dir que comparteixi el 100% de la seva anàlisi. Però em sembla interessant difondre’l.
8 d’agost de 2015
Vist des de Perpinyà, una República Catalana al sud de l’Albera constitueix en l’actual panorama d’inestabilitats i vacil·lacions europees, un factor de tranquilització i de consolidació de la democràcia, de la potència i de la seguretat. Molts arguments esgrimits pels partidaris del no a la independència (PP, Ciutadans, UDC, PSC, Sí que Podemos) tenen com a sol objectiu fer por als electors. Contràriament a les afirmacions de les variades cassandres que prediuen el pitjor, els punts al·ludits per tal d’inquietar els indecisos, tots són positius per tothom.
Les persones que legítimament se senten espanyoles, en una república catalana, continuaran de sentir-se’n. Potser més i tot. I no passarà res. Ningú els privarà de la seua identitat, senzilla o plural. L’avantatge és que podran gaudir de doble passaport, i de la seua condició de triple ciutadania. Tindran nacionalitat catalana, és clar. També continuaran tenint DNI espanyol ; la nova República ni voldrà, ni podrà retirar-los-la. I seguiran sent ciutadans de la Unió Europea, amb tots els drets i avantatges que això comporta. I quan parlen de « fronteres » com a « noves barreres », no es pot pensar en res més que en un argument especiós i enganyador : no hi ha cap lloc del món on la llibertat de circulació (acords de Schengen) i els objectius d’edificar un espai comú siguin tan favorables i efectius per als viatgers, els empresaris i el conjunt dels ciutadans com a Europa. Ningú pot donar un exemple de mesura que hagi dificultat o impedit la circulació de mercaderies, capitals, electors i ciutadans al si de la Unió Europea en els darrers cinquanta anys. Tot al contrari.
La República Catalana permetrà un reforçament de les relacions amb Espanya. No solament no se « trencaran lligams » (per utilitzar el vocabulari amenaçador però fals dels opositors al sí), sinó que l’interès d’ambdós bands continuarà sent de dialogar, normalitzar i aserenar actituds, com també ampliar intercanvis i col·laboracions. En tots els àmbits. L’actual (i des de fa segles) realitat de la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol és d’enfrontament permanent, crispacions, retrets encreuats, recels i acusacions mútues. El nou estat català i la nova Espanya posaran immediatament en marxa una cooperació estreta (i profitosa) en els camps comercial, econòmic, cultural, diplomàtic. A Europa, la riquesa, la potència i el benestar van de bracet amb la integració de partenaris amb igualtat de drets. No és cert que se trenqui res ; la independència enforteix i consolida relacions. Es podria pensar fins i tot en un futur ANDESCAT, com un BENELUX del sud.
Incertesa, incògnita, perill del buit són altres paraules del camp del NO i que, legítimament, generen temença i immobilisme. Res de més allunyat de la realitat que de pensar que no sabem què podrà passar. Encara une vegada, la Unió Europea de la qual tots formem part, és la millor garantia de seguretat i certituds de cara al futur. És l’espai més democràtic i lliure del món, on tot sempre comença i acaba amb negociacions i consensos. Fins i tot quan els membres no estan d’acord, continuen dialogant per acabar trobant solucions. El nou estat serà doncs objecte de diàleg, de pactes, de discussions i finalment trobaran la fórmula per continuar fent camí en benefici de tots plegats. A més ens situem en un dels punts més rics del planeta. La qual cosa significa quantitat de programes i recursos destinats als membres de la Unió. És a dir, més mitjans i instruments als quals podran pretendre els ciutadans catalans per assegurar el seu benestar i desenvolupament. Si fins i tot grecs, xipriotes, irlandesos han acabat obtenint l’ajut de la família europea. Sense comptar que catalans (i espanyols) tindran més veu a les instàncies de Brussel·les per defensar els seus interessos. O sigui que la independència catalana significa reduir les tensions, desmentir les pors i reforçar la confiança en el futur.
Com més siguin els membres, més forta i competent serà la Unió. L’adveniment de la República Catalana representarà una consolidació de la UE. Constituirà un precedent excel·lent de reglament democràtic i pacífic per l’interès comú d’un conflicte que coïa des de feia massa temps. Resolta la qüestió catalana, Europa serà més rica d’un prolema tancat democràticament. La resolució del tema constituirà una mostra (més) de la determinació i de la capacitat de la Unió per tractar i solucionar altres temes candents. Més experiència, més solidesa, més maduresa són els beneficis que la UE treurà de la independència catalana.
Un altre espantall agitat sense fonament és la qüestió financera. La Catalunya independent disposarà de més diners, de més impostos (els seus), de més finançament, de més recursos que l’autonomia d’ara. No cal insistir en el desequilibri fiscal que avui perjudica els habitants de Catalunya. En el futur cap jubilat, ni cap persona amb necessitat no ha de témer el canvi. Al contrari. La millora de la situació econòmica implicarà automàticament un progrés de l’estat del benestar i un enriquiment global. I l’amenaça de fer fora el nou estat de la UE no és realista. Si Europa ni tan sols s’ha volgut separar de Xipre o de Grècia… La lògica de la Unió europea és precisament la construcció, no la destrucció, d’un espai cívic i econòmic comú. La UE no té cap interès a bandejar un territori tan important com Catalunya, ni ho deixarà fer mai. I individualment, tots els actuals espanyols són ciutadans europeus. Cap mecanisme existeix per negar la ciutadania a habitants que ja la tenen. Com tampoc és realista pensar que Espanya treuria la nacionalitat als actuals habitants de Catalunya.
Entre les amenaces que s’evoquen, hi ha l’espectre d’una hipotètica « fractura social ». El contrari passarà, és l’invers que estem constatant des de fa anys i mesos. Malgrat una crisi econòmica greu, malgrat una política espanyola d’austeritat rigorosa que colpeja de ple els més desheretats i fràgils (i no parlem de la corrupció…), la societat a Catalunya ha fet mostra al llarg de molts mesos i anys de responsabilitat, d’unió i d’altruïsme davant de reptes i dificultats. Les repetides manifestacions mil·lionàries més importants d’Europa, els moviments civics transversals exemplars, les candidatures plurals i comunes, els partits d’esquerra de base popular i desinteressada, el consens i la normalitat lingüística, tot ensenya un panorama de país adult i que té consciència de l’interès nacional.
Davant de l’avenç inexorable del calendari, se repeteixen fórmules que ja no són arguments : « la independència és impossible, la república catalana és una utopia ». Quan entrem en el domini de la fe, ja no cal discutir racionalment. Però sí que, per als qui reflexionen al fonament de la creença, pot ser útil recordar fets. Caiguda del Mur de Berlín el 1989, reunificació d’Alemanya el 1990, desintegració de l’URSS el 1991, entrada de Croàcia a la UE el 2013. I podríem allargar la llista. Qui no hagués rigut dient que era impossible o utòpic ? La independència catalana és simplement un cas ordinari més d’un territori que arribant a la majoria d’edat i, com tants altres llocs del món, assoleix lògicament i democràticament, la seua independència. El fet de ser immersos en aquest esdeveniment històric major no ens ha de fer perdre la lucidesa.