Alà Baylac Ferrer
Professor, Universitat de Perpinyà
15 d’agost de 2015
Plebiscit. La definició del diccionari (Gran Robert de la langue française) diu el següent : « 1. Decisió, llei votada per l’assemblea de la plebs ; 2. Vot directe del cos electoral per sí o per no, sobre una qüestió, un text que se li sotmet (la noció inclou la de referèndum) ; 3. Vot d’una població sobre la qüestió del seu estatus internacional. » Més enllà de les formes institucionals diverses que pot prendre, explícites i previstes per la llei o implícites i no contemplades pel marc legislatiu, un plebiscit no deixa de ser la resposta d’un conjunt electoral sol·licitat sobre una qüestió precisa que s’ha respondre per sí o per no. En el cas de la perspectiva de la independència de Catalunya, el tema no pot ser més clar (els mateixos antis reconeixen cada dia el caràcter determinant de la qüestió plantejada), el poble i cos electoral concernits són perfectament identificats (els ciutadans espanyols inscrits al cens electoral de l’autonomia catalana) i el procediment és precís i democràtic (eleccions parlamentàries). No cal pas doncs perdre més temps a discutir d’un punt que no té pas cap més interès que el de desviar l’atenció i l’energia dels partidaris de la sobirania catalana.
Els arguments i les candidatures en canvi són essencials. Des de Perpinyà, a fora del marc espanyol tot i formant part de la identitat catalana, se pot tenir una visió més contrastada i neta del dia a dia, del conjunt excepcional de moviments, de les propostes diverses que a l’ocasió de l’evolució recent està experimentant el panorama polític sudcatalà. Sense poder evitar de fer el paral·lel amb la realitat política francesa, com a català del nord podem donar la percepció de l’essència de les diferents candidatures a les eleccions catalanes parlamentàries i plebiscitàries.
Són de dues menes únicament : els partidaris de la independència i els que no la volen. Entre els primers dues candidatures solament són declaradament favorables a la posada en marxa dels mecanismes per aconseguir la independència de Catalunya en els mesos a venir ; són la llista comuna Junts pel Sí i la proposta de la CUP. Els opositors al procés sobiranista són : UDC, PSC, Ciutadans, PP i Sí Podemos. No tots aquests opositors evidentment al·leguen les mateixes raons, ni desitgen fer els mateixos passos després de l’elecció. Però sí que s’acorden a rebutjar el salt cap a la independència. Les posicions varien des d’un desig de més autogovern català (UDC) fins a una oposició resoluda a tota ampliació de l’autonomia (Ciutadans i PP –populistes, dreta i extrema-dreta), passant per matisos de federalisme teòric (PSC-PSOE –socialistes espanyols) i d’autodeterminació borrosa (Podemos i comunistes –esquerra anti-sistema). Totes, però, subordinen aquestes vies a l’acord d’una sobirania espanyola i a l’assumpció d’una majoria política utòpica i inaccessible. La lògica tradicional de les ideologies polítiques tal com se presenten en aquestes opcions, sí que són entenedores pels francesos : des de la dreta fins a l’extrema esquerra són candidatures totes concurrents però oposades a la independència.
L’altra oferta proposada als votants, la que és favorable a la independència, és més complicada de copsar per les mentalitats franceses : unes candidatures sobiranistes i a més a més que ajunten tots els matisos polítics, de la dreta demòcrata-cristiana (Demòcrates per Catalunya) fins a l’esquerra anticapitalista (CUP, dissidents d’ICV), incloent centristes (Convergència Democràtica de Catalunya), socials-demòcrates (socialistes, ERC) i independents i societat civil (ANC,Òmnium). És inconcebible en el panorama francès un tal reagrupament. Només situacions d’extrema gravetat o de circumstàncies excepcionals poden desembocar en aliances polítiques qualificades « d’unió nacional » o « unió sagrada », quan la nació està en perill : Revolució francesa, Guerra de 1914, Alliberació després de la 2a Guerra mundial. El panorama català actual s’assembla efectivament a una situació d’aquest tipus, en què la decisió dels electors i les decisions dels governants (legisladors i executiu) seran determinants per a la supervivència del poble català, per a l’existència de la nació catalana del segle 21. Totes les sensibilitats són proposades (i reunides) en les candidatures favorables a la independència de tal manera que un màxim de ciutadans poden en tota comoditat, en la seua ànima i consciència, respondre favorablement a la qüestió essencial, la nacional, tot tenint garantia que les seues sensibilitats polítiques seran representades al parlament.
Les eleccions constituents que seguiran en l’etapa de naixement de la república catalana (com passa després de tots els períodes constituents de països democràtics) tornaran a la normalitat de la competència ordinària entre partits concurrents de l’arc parlamentari convencional esquerra-dreta. Molt segurament el paisatge polític català haurà experimentat una recomposició important com és lògic en un context institucional nou. Però la maduresa de la societat catalana, la seua tradició parlamentària secular i la voluntat serena de la ciutadania garanteix una normalització ràpida i un retorn (a alguns, els sabrà greu) inevitable a la competència electoral clàssica. La pugna per un govern de dreta o d’esquerra, per una política econòmica i social més o menys depenent dels principis liberals de la UE i del Banc Cenral, per la qüestió del deute i del dèficit pressupostari, tornaran a ser realitat ben aviat però en un marc institucional català.