Excitació general. Els amics i parents envien els seus nervis per whatsapp. Una senyora gran explica a tothom que està molt contenta mentre espera que li tallin el pernil a la xarcuteria del súper: “és que podrem votar sí”. El mantra que la gent escampa per donar-se confiança és un “guanyarem” ple de fe i de neguit. La tensió que es viu és més semblant a la d’una final de Champions que no pas als mals auguris d’un conflicte civil, atiats infructuosament. Com totes les calamitats anunciades des de Madrid, mentre tot un exèrcit d’àngels anunciadors distribueix la por per Catalunya buscant víctimes propícies. Sembla el judici final. Però no l’és. Ni tan sols les enquestes semblen satisfer les ànsies de saber si aquest diumenge hi haurà condemna o glòria a l’independentisme. I si ho fan, no són de fiar. Només alimenten expectatives, però no pas certeses.
El que és cert és que el món no s’acabarà, les pensions tampoc. I la vida continuarà més enllà del 27 de setembre, passi el que passi. Però per a molta gent serà diferent. Perquè mentre ens esforçàvem a aconseguir que aquest país pogués decidir sobre el seu futur polític, no ens adonàvem que el procés que ha fet la societat catalana és com aquell camí que en Llach cantava mentre volia anar cap a Ítaca. No només ha canviat l’escenari polític, també podem dir que els ciutadans d’aquest país ens hem fet més savis, o més forts. Aquests darrers dies he vist molta gent, amb opcions polítiques diferents, que creu en el país i en la seva capacitat per establir les bases d’un futur millor. Gent més crítica i més desperta que mai, que té ganes de decidir. Gent que ha après a aixecar la veu.
Sí, en tots aquests anys hem après a recuperar la iniciativa política des de la base, des del carrer, des de les associacions. Hem après a redefinir les velles causes, a sumar-ne de noves. Hem après a ser crítics amb els discursos fàcils. Hem après que la política es pot fer d’una altra manera. Hem après que la mobilització ens fa més forts. Hem après a reconèixer-nos com a ciutadans amb veu i vot. Hem après a voler tenir veu i a voler tenir vot. Hem après a informar-nos, a proposar i a participar. Hem après a col·laborar, a confirmar i fins i tot a estimar-nos com a poble (la vanitat no ofèn si és per desfer-se de cadenes). Hem donat sentit a l’acció col·lectiva, tal com la definia Josep Anselm Clavé fa més de cent anys: “associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços”.
Votar és un dret, però també un dels gestos de llibertat individual més solemnes que hi ha. Aquest cop ho serà especialment. Però sigui quin sigui el resultat de les eleccions decisives de diumenge, tot el que hem après és el que ja hem guanyat.