Al primer curs d’universitat m’estic trobant que els alumnes em diuen que els costa entendre aquests textos acadèmics que els fem llegir. M’ho diuen estudiants de diferents Graus, amb notes d’accés força diferents. Com que són de primer curs, l’únic bagatge que porten a sobre és el que han adquirit a secundària. O bé les lectures que han fet pel seu compte, si és que n’han fet.
Els textos que donem per llegir no són pas més difícils que els que s’han fet servir mai en les carreres universitàries. De fet, el sistema quadrimestral i el Pla Bolonya ens obliguen a donar lectures molt seleccionades, perquè les assignatures són més breus i la càrrega de treball també s’hi ajusta.
Per això considero que hi ha tres factors que poden incidir en aquesta dificultat per la lectura de textos acadèmics. En primer lloc, es tracta d’un registre que l’alumnat no està acostumat a tractar. Em pregunto si a l’educació secundària es fa llegir als alumnes algun assaig d’algun clàssic. Recordo que a 3r de BUP (1r de Batxillerat actual) ens van fer llegir La por a la llibertat, d’Erich Fromm (és només un exemple).
Però el segon factor és, per a mi, el més preocupant que he anat observant, perquè les meves filles són a la secundària, és que tot el que es fa llegir són versions reduïdes dels clàssics. És a dir, una mena de succedani, un fast food en què evidentment no hi ha res de literari, sinó només una sinopsi del que explica un llibre. El com ho explica, els girs lingüístics, l’estructura narrativa, la construcció d’un llenguatge particular i referent indiscutible de qualsevol autor/a clàssic/a… Tot això desapareix de l’horitzó mental dels nostres adolescents. Fer el salt a llegir Marx o Durkheim, que no són precisament autors amb una prosa enrevessada. Em pregunto perquè el professorat de literatura de secundària recorre a aquesta “solució”. Per aconseguir que l’alumnat que no hi està habituat llegeixi? Segurament l’hauran vacunat per sempre de llegir! No crec que cap versió reduïda d’El comte de Montecristo (lectura de 4t d’ESO) pugui resultar tan atractiva com ho és la novel·la original traduïda per Jesús Moncada. Si del que es tracta és de llegir poc, hi ha magnífiques novel·les curtes. Sempre recordaré amb gran estima la professora de literatura catalana que em va descobrir Ramona Rosbif, d’Isa Tròlec; o L’ingenu seductor de Salinger; com també recordaré la professora de literatura castellana que ens va fer llegir El árbol de la ciencia, de Pío Baroja. Encara en queden, d’aquests professors? Segur que sí. En algun institut de ben segur que hi ha una professora com aquelles que transmet la passió per la literatura als seus alumnes, de manera que aconsegueix fer-los créixer intel·lectualment a través de la lectura de textos que els fan descobrir un món i un llenguatge.
Però en general, el món literari que domina les ments dels nostres adolescents és el dels grans best-sellers, aquests sí de moltes pàgines, que devoren els alumnes “lectors”. Aquells que es deixen seduir per la lectura acaben, doncs, immersos en un gènere que els pot durar per sempre. L’èxit de la literatura juvenil avui no té límits, si observem el que ha passat amb la saga de Harry Potter o amb els llibres d’Albert Espinosa (literatura adolescent camuflada d’exploració emocional). I aquest és el tercer factor que condiciona els hàbits de lectura dels adolescents -i de tota la societat.
No plantejo això com una queixa. És només intent d’entendre com els hàbits de lectura poden condicionar la comprensió lectora d’un text d’antropologia o de sociologia. Les conseqüències d’aquesta dificultat per abordar textos amb un registre complex, ja les analitzarem en una altra ocasió.