L’avenç, 2013. Traducció d’Anna Llisterri.
L’emigració no és un fenomen recent. I malgrat això, massa sovint observem les migracions actuals amb l’única perspectiva del seu abast territorial. La perspectiva històrica és un element imprescindible i obligat en qualsevol anàlisi rigorosa. En el cas de les migracions, la història ens ensenya que les complexitats actuals no són gens novedoses. I si l’amplificació de la perspectiva temporal ens ha de portar en general a la relativització de certs fets de durada concreta, en aquest cas la mirada històrica només confirma la persistència de les dificultats que representa per qualsevol persona el viatge cap a un nou món. I si parlem de masses en moviment, llavors les penalitats esdevenen homèriques.
En tenim un testimoni de primera mà a través del relat que un jove Robert Louis Stevenson (autor d’obres com L’illa del tresor i El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr Hyde) feu del seu propi viatge des d’Escòcia fins al nou món el 1876 (i traduït magníficament per Anna Llisterri). « L’emigració, abans una paraula de significat clarament alegre, va passar a tenir un to tristíssim a la meva oïda. No hi ha res més agradable d’imaginar i més patètic de contemplar. La idea abstracta, la que es té a casa, és plena d’esperança i aventures. Imaginem un home jove que, menyspreant limitacions i ajudes, surt decidit a la vida, aquella gran batalla, a lluitar amb les seves pròpies mans. Les històries més plaents sobre l’ambició, les dificultats superades i l’èxit definitiu no són sinó episodis d’aquesta gran èpica del qui es fa a si mateix.»
Durant el segle XIX, en plena expansió cap a l’oest, els Estats Units d’Amèrica, van rebre 8 milions d’immigrants europeus, fugint de la fam i de la manca de feina que la revolució industrial havia produït a l’agricultura en el vell continent. Alemanys, britànics, (anglesos, escocesos i irlandesos), representaven el gruix d’aquesta immigració, al costat dels xinesos (el 1882, la Chinese Exclusion Act intentà frenar-ne l’arribada per mitjà de la primera llei aprovada per a restringir la immigració).
L’arribada massiva d’immigrants, que eren vistos com una competència laboral i territorial (pels colons de l’Oest) va produir una forta reacció contrària per part de la població ja establerta al país, majoritàriament anglosaxona i protestant. Els irlandesos catòlics eren tractats amb hostilitat i discriminats per la seva “diferència” religiosa. I els xinesos eren tractats a la pràctica com una raça inferior.
Stevenson ofereix alhora un llibre de viatges i un assaig etnogràfic sobre l’emigració a Amèrica del Nord de milers d’europeus que fan el viatge en vaixell des de les costes britàniques fins a Nova York, i des d’allà s’endinsen pel territori cap a l’Oest amb les noves línies de ferrocarril que havien obert la Union Pacific i la Central Pacific. L’esperit aventurer i l’ofici d’escriptor porten Stevenson a fer d’antropòleg amateur, a través de l’observació dels moviments humans que es produeixen al seu voltant. Stevenson, a més, interroga els seus companys de viatge, els treu informació, que converteix en material de reflexió sobre la condició humana.
Amb el seu estil de narrativa directa, Stevenson desplega un relat amè i viu del que podia ser per a milers de persones l’experiència d’emigrar fins a San Francisco. Pel to del relat i els comentaris de l’autor, podem suposar que no hi afegeix cap dramatisme, sinó més aviat al contrari. La seva és una mirada crítica, que contextualitza el propi relat que els emigrants fan de les seves penalitats; una mirada que busca comprendre més enllà dels fets immediats.
Ell mateix esdevé un personatge més del viatge. Tal com ens explica, els emigrants de tercera el prenen per un d’ells, i el mateix fan els mariners del vaixell o els viatgers de primera. «Tots ells, tant els meus inferiors com els meus iguals, es pensaven que era, igual que el monarca transformat del conte, simplement un home corrent i humà. Em dedicaven una mirada buida i freda, sense relaxar la carn del voltant dels ulls.» L’enveja dels antropòlegs i sociòlegs.
Stevenson és crític amb les causes de l’emigració, perquè vol comprendre. I acaba concloent que finalment tots els raonaments tenen un punt d’ingenuïtat: «no me n’he sortit; me n’hauria d’haver sortit; si hi hagués una revolució, me’n sortiria. Com? No en tenien ni idea. Per què? Doncs perquè… perquè… bé, miri com estan a Amèrica!»
Però la seva no és la mirada freda d’un simple observador, sinó una mirada interrogadora que explicita els seus valors. Els valors de l’humanisme. En aquest llibre hi descobrim un Robert Louis Stevenson que s’acosta als seus contemporanis amb l’ànima neta i alhora amb una gran dosi d’empatia envers els altres. Stevenson posa de relleu les calamitats de moltes famílies que viatjaven, i almenys temps desvel·la les estratègies dels polissons i els espavilats; posa en qüestió certs supòsits i prejudicis sobre la classe obrera, i alhora és crític amb els prejudicis sobre els xinesos, els indis americans o els negres. Com ell mateix afirma «les maneres, com l’art, haurien de ser humanes i essencials».