El 20N i més enllà
El dia que fa 39 anys que va morir Franco, els indicis de franquisme remanent són ben perceptibles en les institucions de l’Estat. El dia que s’ha presentat una querella encausant el President de la Generalitat per haver convocat un procés de participació per consultar els ciutadans de Catalunya sobre el futur polític del país. El mateix que dia que ha mort la duquesa d’Alba, descendent d’Olivares i de Berwick, l’any que en fa 300 del final de la Guerra de Successió. El relat sobre el passat es mostra, una vegada més, com una peça fonamental en la interpretació de l’actualitat política. La Transició, símbol hegemònic en el relat de la història de la democràcia a Espanya, a compte de la comdemna a l’oblit del caràcter dictatorial del Franquisme i també del passat del passat (allà on havien viscut projectes polítics i esperances com la II República, la Generalitat republicana i els feliços anys trenta) ens apareix amb una cara cada vegada més esperpèntica. La memòria sempre conté una part d’oblit. I l’abús de memòria que representa el relat omnipresent de la Transició política està aparellada a una gran desmemòria respecte d’altres moments i d’altres referents històrics. La memòria de la Transició ha exercit un gran poder, una gran violència simbòlica, sobre la nostra concepció del sistema autònomic. Com es va formar aquesta memòria? Per què ha estat tan important per a legitimar el Franquisme? És el que intento explicar en el llibre que des d’avui trobareu a les llibreries. Espero que la lectura us aporti idees i reflexions interessants.