Agost de 2015. Estada d’uns dies a Berlin. Arreu de la ciutat el record i l’homenatge es fan presents. Hi ha els grans monuments dedicats al poble jueu, al poble gitano, als homosexuals, a tots aquells i aquelles que van ser víctimes dels crims del nacionalsocialisme. La memòria és arreu. Tanta memòria… que hom no pot deixar de pensar amb el pes que els alemanys han decidit carregar sobre les espatlles. Un gest que els honora i que fan amb la consciència que tot aquest tros d’història negra d’Europa no els pertany només a ells, però n’assumeixen una gran responsabilitat.
A mesura que es visiten els diferents llocs de memòria podem anar copçant una autèntica política de memòria, que es concreta en monuments, símbols, museus, llocs de memòria i de record diversos: des del gran monument-memorial dels jueus víctimes de l’Holocaust arreu d’Europa, ideat per Peter Eisenman com un conjunt de blocs que tracen els carrers d’un “cementiri”; el monument dedicat a la memòria dels dos-cents a cinc-cents mil gitanos assassinats; el monument de record a la nit dels vidres trencats (9 de novembre de 1938); el lloc de memòria simbolitzat per unes prestatgeries sense llibres; fins als petits Stolpersteine, les plaques de llautó incrustades al terra que porten el nom de persones deportades als camps de concentració i dels quals n’hi ha més de 32.000 arreu d’Alemanya i altres països d’Europa (no pas a l’Estat espanyol), fins als camps de concentració.
Vam visitar el camp de concentració de Sachsenhausen. Ens va sorprendre el nivell de documentació que s’hi aportava, la concreció de la informació i la rellevància del testimoni de les víctimes. Sachsenhausen fou un camp experimental, un “camp model” per als nazis, que es va anar ampliant a mesura que passaven els anys i les diferents polítiques macabres d’explotació i extermini. Tot això està documentat: qui va idear el camp, qui el va construir, els noms dels botxins i els noms de les víctimes. També està documentada l’aprofitament d’aquest camp del nazisme per part dels soviètics i de la RDA com a camp de concentració per a presos polítics, uns presos que van patir el mateix tipus de tracte que oferia el nazisme. No hi ha cap concessió a la veritat, doncs. Els actes són responsabilitat dels qui els van cometre i de tot es fa memòria.
Cal admirar el poble alemany per haver sabut treballar amb aquest dol i compartir-lo en forma d’homenatge a aquells que van patir i els seus hereus o els pobles que representen. Mil vegades caldrà demanar perdó i homenatjar les víctimes, perquè el crim fou gran i perquè les víctimes s’ho mereixen. No és el que ha passat després de la Guerra Civil espanyola i de la llarga dictadura que la va seguir. Gairebé no es coneix l’existència dels camps de concentració que el franquisme va crear en acabar la guerra; ni tampoc no es poden documentar convenientment les fosses comunes, quaranta anys després! No hi ha una política de memòria que repari mínimament les víctimes, ni reconeixement, ni condol. Fora de Catalunya, no hi ha una política de memòria sobre l’exili, que van emprendre cinc-centes mil persones només pel pas fronterer de la Jonquera, a més dels que van marxar en vaixell cap a Amèrica o altres llocs. El Memorial Democràtic ha servit per a començar a fer una política de memòria, però no pas per completar-la encara. A Barcelona, on ja s’han fet algunes actuacions, , obre esperances la creació d’un Comissionat per a la Memòria Històrica, amb l’historiador Xavier Domènech com a titular.
Pel que fa a Espanya, cal dir que la manca d’una política de memòria no respon, com s’ha dit per part dels sectors més conservadors, a cap voluntat de voler superar el passat, sinó a una política selectiva d’oblit. La prova és que a Espanya es permeten impunement els símbols i les lloances al franquisme. L’exaltació i els gestos patriòtics d’extrema dreta estan perfectament tolerats, de vegades des de les mateixes institucions públiques i per càrrecs públics. Per si encara tot això no fos prou vergonyós, a Espanya es banalitza el nazisme. I no ho fan grups exaltats d’extrema dreta. Ho fan els primers càrrecs polítics del país. L’últim episodi ha estat protagonitzat de forma lamentable per l’expresident del govern Felipe González.
No ha d’estranyar, doncs, que l’estat de dret sigui sublimat a Espanya en forma de declaracions banals a la premsa sobre qualsevol tema, amb apel·lacions buides al “diàleg”, a la “llei” o al “dret”. Quan hom banalitza sobre la dignitat de les persones, no cal esperar que conegui els límits que imposa el respecte als drets i les llibertats. De fet, quan hom creu que el dret és de l’Estat, és a dir, del poder punitiu, no pot creure veritablement en la democràcia, és a dir, en el dret dels ciutadans com a subjectes sobirans. Josep Pla, en un article que va publicar a la Revista de Catalunya de molt jove, deia que a Espanya «el més petit esllavissament, la ruptura d’un punt del sistema, pot enderrocar-lo tot.» Per això, deia també Pla, «el més petit desplaçament ha produït gesticulacions de tragèdia, la vera política s’ha fet a les delegacions de policia. El Parlament ha estat un diversiu. El poder executiu ha tingut només la feina de graduar el raig de llibertat favorable al manteniment de la sedimentació.» Això ho deia l’any 1924. Sembla que no hagi canviat res. La memòria sempre ens fa més savis i més responsables, perquè ens conmina a evitar errors del passat, tot comprenent les lliçons que ens ofereix. Com per exemple, conèixer d’on ens ve, als catalans, aquest desig tan gran d’ampliar el nostre raig de llibertat.