El projecte Myplace, coordinat per la investigadora de la UPF Mariona Ferrer, en el qual participen 14 països europeus i 17 grups de recerca, té com a objectiu investigar com els joves europeus d’avui participen en els processos de transmissió de la memòria dels passats recents, tenint en compte els relats conflictius que hi prenen part, i com això els influeix en la seva implicació cívico-política en els seus entorns.
Per debatre aquesta qüestió s’ha organitzat una jornada el dia 27 de febrer a la UPF, amb la col·laboració de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, que ha posat a debatre historiadors, institucions, entitats i joves implicades en els processos de recuperació de la memòria recent. El debat ha estat molt fructífer. Entre altres coses, s’ha constatat que hi ha un gap important entre les polítiques institucionals de memòria i l’acció que es duu a terme per part de les entitats. En aquests moments, ja s’ha certificat del tot la manca d’interès dels grans partits polítics espanyols (PP-PSOE) per dur a terme una política de memòria que tingui en compte les víctimes de la guerra civil i del franquisme. No hi ha voluntat de resoldre un problema tan vergonyós com el de les fosses comunes, ni d’anul·lar els judicis militars que van condemnar el President de la Generalitat i tants lluitadors per la llibertat, com tampoc no hi ha cap voluntat de fer net respecte dels símbols franquistes (El valle de los caídos és un testimoni insultant d’aquesta política de la memòria). En aquest sentit, queda pendent una anàlisi de com i perquè el Partit Socialista Obrer Espanyol ha dut a terme una política de la memòria tan legitimadora del passat franquista.
En el cas català, es constata que el Memorial Democràtic ha deixat de fer una funció de lideratge en l’impuls de les polítiques de memòria a Catalunya, sigui per voluntat política o per manca de recursos, o bé per totes dues coses alhora. En canvi, a la jornada s’ha constat la capacitat de les iniciatives que es promouen des de les entitats per a bastir projectes que tenen una gran transcendència. És el cas del portal memoria.cat, que constitueix un gran projecte de museu virtual de la memòria del passat recent a Manresa. Un punt de referència que hauria de ser mimat i imitat per les institucions. Un altre projecte que podem considerar emblemàtic és el que es va dur a terme al barri de Sant Andreu de Barcelona, sota el nom de “Retrats per a la memòria” i que constitueix un exercici col·lectiu de recerca sobre el passat que pot servir d’exemple a altres barris i poblacions.
L’estudi Myplace demostra que hi ha una relació explicativa entre el fet d’haver rebut coneixements sobre el passat a través de la memòria familiar i la implicació política dels joves. La família, ja ho sabem, és un marc de socialització política de primer ordre. Per això la memòria hi juga un paper tan important. La memòria i la desmemòria. Aquesta constitueix, al seu torn, un factor de desmobilització per aquells joves que són socialitzats en el context de la por cap al passat, i de retruc envers els conflictes. “Fill, no et fiquis en política, que només et portarà problemes”. La cultura de la por del franquisme o de la transició, que ve a ser la mateixa mena de por, es transmet en la família i només es pot contrarestar des de l’escola. Però pot construir-se un marc adient per a la transmissió de la memòria, en el sistema educatiu, a través dels museus i dels altres recursos públics si no hi ha un marc institucional que legitimi aquesta tasca? Aquesta és la clau de volta que tenim pendent. La memòria dels joves sembla que s’haurà de fer sense el marc institucional, o potser precisament en contra.