En el seu llibre La conquista social de la tierra (Debate, 2012), Edward O. Wilson, conegut com el pare de la sociobiologia, explica que la intel·ligència social es desenvolupa en l’espècie humana a través de la vida fixada en un lloc per una comunitat. La concentració dels grups d’humans en llocs concrets i protegits fou el pas definitiu per a la formació de l’Homo sapiens. Simplificadament, Wilson explica que viure en un lloc fix va dur els homes primitius a la divisió del treball i a la necessitat de compartir i d’organitzar-se. Segons Wilson, aquesta organització complexa de la vida en comú fa créixer les possibilitats del grup, igual que passa en el cas d’altres espècies avançades socialment, com les formigues o els tèrmits.
Para plantearlo de la manera más simple posible: sale a cuenta ser socialmente inteligente. Sin duda, un grupo de prehumanos astutos podía derrotar y desplazar a un grupo de prehumanos estúpidos e ignorantes, lo que era tan cierto entonces como lo es en la actualidad para ejércitos, empresas y equipos de fútbol.
En el context del grup que roman, s’estableixen al mateix temps relacions de cooperació i de competència, d’individuació i de socialització, en un complex joc de tensions que són la base de la nostra capacitat creativa i alhora dels nostres drames psicològics. Però allò important és la capacitat de desenvolupar una cultura gràcies a la memòria, a la retenció dels records durant molt de temps és més important en els humans que en cap altra espècie. La capacitat de creació cultural combinada amb aquesta capacitat retentiva del nostre cervell ha donat lloc a la continuïtat entre generacions d’uns mateixos referents culturals i simbòlics.
Però la sociabilitat del grup es manifesta en un altre aspecte, a saber, en la variació del grup, que és per naturalesa inestable, a causa de la immigració. És a causa de la immigració, que la cultura esdevé un canal més sofisticat de proselitisme i conquesta ideològica, per mitjà del qual es construeix de nou el referents culturals que identifiquen el grup. La sostenibilitat d’aquest grup, però, depèn de la capacitat per a compartir una narrativa sobre el grup; de la capacitat per vincular la memòria entre generacions.
Aquest és un tret fonamental del desenvolupament de les societats humanes, accentuat en en la modernitat, i d’una manera més accelerada encara en el procés de globalització actual. En aquest context, és realment pertinent la reflexió que fa el sociòleg britànic Ali Madanipour sobre la necessitat de contemplar l’accés al coneixement de la història per part dels immigrants com un element tant fonamental com l’accés a la participació política. Per què no s’ensenya la història de les seves ciutats als infants? Per què no se’ls ensenya a mirar a través dels edificis i dels carrers, o de les obres d’art per entendre la història?
A Catalunya estem a punt de commemorar els tricentenari d’una derrota que ha marcat la nostra història d’una manera fonamental: ens ha convertit en un poble eternament aspirant a recuperar la pròpia sobirania. 300 anys després de la pèrdua total d’aquesta sobirania som aquí en una prova de continuïtat d’un valor considerable, i al mateix temps en un context en què, demogràficament parlant, la societat catalana passa per una transformació que és tant fonamental com la història per al desenvolupament del nostre futur. No podem deixar passar aquesta oportunitat per aproximar el coneixement de la història a tothom, especialment als nouvinguts, si volem convidar-los a construir un futur compartit.
A Barcelona, des del comissariat del Tricentenari i des de la Direcció d’Immigració ja s’ha començat a treballar per tal d’aproximar la història del setge de Barcelona als nous catalans. Els valors en els que es basa la commemoració (identitat, diàleg i
El lema escollit per a la commemoració “Viure lliure”, el fet que els valors a partir dels quals es desenvolupa la celebració (identitat, diàleg, llibertat), permeten traçar una lectura perfectament actual dels fets que es commemoren i estableix un paral·lelisme amb la Barcelona del 1700 i l’actual. Una ciutat, no ho oblidem, que el 1700 era culturalment molt diversa, com l’actual.